Davant de l’opció d’impulsar polítiques transformadores que ataquin les desigualtats de manera estructural i fomentin els models de l’economia social com alternativa al capitalisme més cru, trobem una resposta a l’emergència social tèbia i poc valenta.
Aquestes darreres setmanes els mitjans de comunicació ens facilitaven tres dades que com a poc, ens haurien de fer pensar. En primer lloc, la mateixa Generalitat de Catalunya reconeixia que més de 400.000 catalans menors de setze anys estan en risc de pobresa, al nivell de les dades de Romania, Bulgària i Grècia. En paral·lel, un informe de Save the Children assenyalava que més de 240.000 infants a Catalunya passen fred a casa. I finalment, sabíem que la darrera edició Baròmetre d’Opinió de la Infància i l’Adolescència d’UNICEF indica que el 8,5% dels infants de l’estat amb un nivell adquisitiu baix se senten sempre tristos.
Pobresa, fred i tristor. Proposo que torneu a llegir les dades pensant en els infants que teniu a prop; pensant en els vostres fills i filles, nets i netes, nebots i nebodes, dient-vos que sempre es senten tristos, que tenen gana o que passen fred a la seva habitació. Digueu-me demagog si voleu, però abans penseu-hi amb les cares dels vostres infants com a imatge de fons.
La fotografia que ens deixen aquestes dades és demolidora. Què això passi a Catalunya, a la zona del món més privilegiada, a un país ric, amb recursos, és senzillament intolerable. Pensar en les profundes desigualtats que imperen a altres racons del món, on la situació és encara més greu, fa encara més trist parlar de pobresa crònica a la benestant Europa.
Tot plegat la mateixa setmana en què finalment es van pactar els pressupostos, després de mesos d’una pesada escenificació, més lligada a interessos partidistes que no a les necessitats de la ciutadania. A falta de veure com queden definitivament els números després dels ajustos finals i sense negar alguns esforços per dotar sectors com la sanitat i l’educació, el cert és que un any més i en van uns quants, el sector social queda en segon terme, ignorat i sense els recursos necessaris. Canvien governs, canvien colors i els partits continuen sense apostar per un sector essencial. Només bones paraules i gestos per quedar bé. Cal que les organitzacions representatives i les entitats socials facin una reflexió a fons sobre els motius d’aquesta situació i articulin respostes contundents per revertir-la.
Cal recordar de manera continuada i insistent a la classe política catalana que l’estat del benestar, aquell concepte que tant els agrada fer servir, té l’origen en el welfare state anglès, nascut en contraposició al warfare state o estat de guerra després de la Segona Guerra Mundial i defineix el conjunt de polítiques que garanteixen l’accés de tota la població a l’educació, la sanitat i els serveis socials, així com a les prestacions per desocupació o jubilació. I a una societat veritablement democràtica i cohesionada, no ens equivoquem, accés també vol dir atenció i respostes de qualitat, presidides per l’equitat i la justícia social.
Davant de l’opció d’impulsar polítiques transformadores que ataquin les desigualtats de manera estructural i fomentin els models de l’economia social com alternativa al capitalisme més cru, trobem una resposta a l’emergència social tèbia i poc valenta. Segueixen imposant-se els criteris i directrius de les polítiques neoliberals, que aposten per l’assitencialisme i la caritat, fomentant així l’enquistament de les causes de la pobresa i la vulnerabilitat.
A una societat on una part important dels seus infants son pobres, passen fred i se senten tristos i preocupats és més necessari que mai reivindicar conceptes com justícia social o redistribució de la riquesa. És més necessari que mai aclarir on són els recursos i a què s’estan destinant. I és més necessari que mai prioritzar polítiques socials que facin front al risc de trencament de la cohesió social.
Deia Albert Einstein: “la paraula progrés no té cap sentit mentre hi hagi nens infeliços”.
