Dies enrere un dels principals diaris del país feia un titular certament provocador: “L’Estat del benestar, una idea revolucionaria en crisis”. L’article i la noticia que seguien a aquesta introducció miraven d’explicar que el plantejament de l’Estat protegint a la persona des del naixement fins a la mort està en serioses dificultats producte, suposadament, de les crisis econòmiques dels països i de les piràmides poblacionals invertides. L’argumentació continuava afirmant que l’Estat de benestar mostra signes de feblesa evidents i que els experts atribueixen la fragilitat de les democràcies a l’afebliment del paper social de l’Estat.
Certament, el debat sobre la viabilitat dels diferents models d’Estats del benestar és ben present a diferents espais i cercles de reflexió política. Sens dubte, la creació i desenvolupament de l’Estat de benestar al nostre país que va portar la democràcia, un Estat de benestar des de l’òptica del model mediterrani en contraposició a altres com els models nòrdics o els anglosaxons, va permetre fer front a les grans desigualtats socials generades per una llarga dictadura fonamentada en l’autarquia, la corrupció i els interessos de les elits dominants. Posteriorment, les diferents crisi econòmiques i la pandèmia han posat contra les cordes els serveis bàsics i han obert una nova etapa de reflexió per repensar el model. Però que des d’Europa, bressol del “welfare state”, que hauria de garantir la cohesió social i la protecció de la ciutadania, es pugui parlar d’idea revolucionària en crisi, no deixar de causar perplexitat i preocupació a aquest analista.
L’Estat del benestar tal i com l’hem conegut es podria entendre com idea revolucionaria en el context de la postguerra als anys 40 i 50, però gairebé un segle després podem concloure que no ha fet tot el recorregut que molts preveien ni ha provocat els canvis desitjats. Revolució? Limitada i controlada. En crisi? Segurament és la idea que alguns pretenen que cali entre la opinió pública.
Ben al contrari, som uns quants els que pensem que la veritable transformació passaria per evolucionar de l’Estat del benestar a l’Estat social. Ens referim a un model que garanteixi els serveis públics essencials, la vida digna de les persones i la seva participació real a la vida econòmica i social. Més enllà dels debats acadèmics que genera la conceptualització de l’Estat social de dret, en contraposició a l’Estat del benestar, des dels fonaments ideològics que sustenten cadascuna de les propostes, parlem d’una proposta que permeti avançar de l’atenció als col·lectius més desafavorits a una societat més igualitària.
Un sistema social, polític i econòmic que faci possible enfortir serveis i garantir drets, per permetre a tot ciutadà mantenir el nivell de vida necessari per participar com a membre ple de la societat. Accés a serveis sanitaris, educació, prestacions de desocupació o atenció a discapacitats i gent gran. Però també a feina i habitatge digne, cultura, lleure pels infants o defensa jurídica. Un estat que garanteixi també la participació social i política i asseguri la redistribució de la riquesa mitjançant una fiscalitat justa i equitativa.
No canvies les coses combatent la realitat existent; canvies alguna cosa construint un nou model que fa el model existent obsolet
Buckminster Fuller
Tal i com deia l’arquitecte i dissenyador Buckminster Fuller, “no canvies les coses combatent la realitat existent; canvies alguna cosa construint un nou model que fa el model existent obsolet”. Per això caldria preguntar-se quin seria el model econòmic que podria afavorir aquest Estat social. Certament el capitalisme més cru i especulador no seria la opció. Si que ho seria un model vinculat a les propostes de l’economia social i del capitalisme conscient. Un sistema econòmic enfocat a garantir els drets de les persones, la distribució de la riquesa i la justícia social. I amb una aposta radical per la democràcia plena. Aquesta si que seria una proposta revolucionaria!
És temps de revolucions! Les dinàmiques analitzades, que ens haurien de conduir a un canvi de contracte social, es podrien veure afavorides per dos moviments tectònics que interpreto, amb optimisme, com imparables i irreversibles. Parlo de la revolució digital i de la revolució feminista.
Canvi social, transformació digital i revolució feminista; tres eixos que, ben gestionats i superant les fortes resistències que s’hi oposaran, poden acabar confluint per conduir-nos a una societat més igual i democràtica.
Article publicat a Catalunya Plural el 27 de febrer de 2023
