Que ningú s’esveri ni s’emocioni abans d’hora; no, tot i el títol de l’article, la meva proposta no és desfer la Confederació, la Taula o l’AESCAT. Si més no, de moment. Ben al contrari, les reflexions que aportaré van en la línia de millorar i reforçar la tasca de representació política de les plataformes de segon i tercer nivell, però des d’una mirada autocrítica, que permeti optimitzar els resultats de la incidència i incrementar l’impacte de l’acció.
Durant els més de trenta anys que vaig estar vinculat a entitats del tercer sector i de l’economia social vaig participar i liderar desenes de reunions, sessions de treball, jornades i congressos on ens proposàvem elaborar un full de ruta per millorar l’articulació del sector. Fins i tot, l’any 2019 vaig escriure el capítol dedicat al tema del llibre Una mirada al Tercer Sector Social, que vaig coordinar amb l’amiga Sonia Fuertes i que va comptar amb la col·laboració de diferents persones referents del sector. Centenars d’hores de treball que van donar resultats més aviats decebedors.
Si repassem la història recent del sector, certament hem de valorar que la creació i existència de les organitzacions federatives va suposar un èxit en si mateixa. Tot i l’atomització del sector, que encara perdura, es va fer un gran esforç per construir espais de trobada i consens que van permetre construir les primeres entitats de representació i millorar la interlocució. Però lamentablement, en l’evolució del sector d’aquests darrers anys han pesat més els egos, l’afany de protagonisme, els interessos sectorials i d’entitat i les interferències dels partits polítics que no la recerca del bé comú i la defensa dels interessos compartits.
Per això crec que cal repensar el sector i la seva articulació per incrementar i millorar exponencialment la seva capacitat transformadora i d’esdevenir palanca de canvi. La idea de baix a dalt, en el sentit que les entitats de base són les que han de marcar l’estratègia i els objectius de les federacions representatives, continua sent plenament vàlida i cal treballar perquè s’ajusti a la realitat. Massa sovint encara, els processos es fan a la inversa, generant malestar, ineficiència i manca de resultats. Gràcies a la nova etapa professional que vaig iniciar ara fa un any tinc la sort de poder parlar amb moltes persones del sector. I detecto de manera generalitzada molt cansament i frustració. Una situació preocupant.
El concepte que dona títol a aquest article no és meu. Prové d’una conversa amb una de les persones més brillants amb què comptem en aquest sector. Una dona amb capacitat d’enfocar la mirada més enllà del melic, que s’atreveix a imaginar propostes que accelerin el canvi. I la bona notícia és que com aquesta persona, n’hi ha unes quantes més. Parlem de desarticular en el sentit de superar una organització del sector fonamentada en compartiments estancs endogàmics que impedeixin l’autocrítica i la barreja: “el meu sector”, “els purs i els impurs”, “i tu més”, “nosaltres som la veu del sector”, “els altres ho fan malament”, “això ens toca a nosaltres”, etc.
El món, la societat, els sectors, estan evolucionant acceleradament i de manera líquida. Complexitat i moviment. Cada cop més tot s’interrelaciona i les mirades han de ser necessàriament polièdriques. La desarticulació del tercer sector i de l’economia social passa per elements claus que en alguns casos ja s’han activat. Entre d’altres, cal canviar cultures organitzatives enquistades que perpetuen errors; afrontar de manera valenta els relleus generacionals, eliminant taps i potenciant i empoderant un gruix de professionals d’entre trenta i quaranta anys que demanen pas formats, capacitats i amb visió clara del futur i la força del sector; obrir-se a altres sectors i realitats que interpel·len; deixar de parlar tant d’innovació i innovar sense cotilles; implantar d’una vegada lideratges generosos, que facin créixer als equips; fomentar de veritat i sense postureig colideratges i lideratges col·lectius.
El nou Observatori per a la Transformació Social, que s’ha posat en marxa aquests dies, ha identificat més d’una cinquantena de focus i temes sobre els quals debatre i elaborar propostes d’acció per avançar cap a organitzacions i intervencions més transformadores. Cap d’aquests focus és l’articulació del sector; aquesta és una etapa superada i cal centrar la mirada en la interrelació entre realitats diverses i en noves maneres de fer. Social, educació i salut i els models de l’economia social necessiten organitzacions fortes per esdevenir sectors claus per a la millora de la qualitat de vida de les persones. Però per fer-ho cal incorporar noves mirades i noves estratègies.
Tal com deia el pedagog Paulo Freire a la seva Pedagogia de l’oprimit: “Si els homes són éssers del fer, això és perquè el seu fer és acció i reflexió. És praxi. És transformació del món. I, per això mateix, tot fer de la feina ha de tenir, necessàriament, una teoria que ho il·lumini. El fer és teoria i pràctica. És reflexió i acció”.
Que ningú s’esveri ni s’emocioni abans d’hora; no, tot i el títol de l’article, la meva proposta no és desfer la Confederació, la Taula o l’AESCAT. Si més no, de moment. Ben al contrari, les reflexions que aportaré van en la línia de millorar i reforçar la tasca de representació política de les plataformes de segon i tercer nivell, però des d’una mirada autocrítica, que permeti optimitzar els resultats de la incidència i incrementar l’impacte de l’acció.
Durant els més de trenta anys que vaig estar vinculat a entitats del tercer sector i de l’economia social vaig participar i liderar desenes de reunions, sessions de treball, jornades i congressos on ens proposàvem elaborar un full de ruta per millorar l’articulació del sector. Fins i tot, l’any 2019 vaig escriure el capítol dedicat al tema del llibre Una mirada al Tercer Sector Social, que vaig coordinar amb l’amiga Sonia Fuertes i que va comptar amb la col·laboració de diferents persones referents del sector. Centenars d’hores de treball que van donar resultats més aviats decebedors.
Si repassem la història recent del sector, certament hem de valorar que la creació i existència de les organitzacions federatives va suposar un èxit en si mateixa. Tot i l’atomització del sector, que encara perdura, es va fer un gran esforç per construir espais de trobada i consens que van permetre construir les primeres entitats de representació i millorar la interlocució. Però lamentablement, en l’evolució del sector d’aquests darrers anys han pesat més els egos, l’afany de protagonisme, els interessos sectorials i d’entitat i les interferències dels partits polítics que no la recerca del bé comú i la defensa dels interessos compartits.
Per això crec que cal repensar el sector i la seva articulació per incrementar i millorar exponencialment la seva capacitat transformadora i d’esdevenir palanca de canvi. La idea de baix a dalt, en el sentit que les entitats de base són les que han de marcar l’estratègia i els objectius de les federacions representatives, continua sent plenament vàlida i cal treballar perquè s’ajusti a la realitat. Massa sovint encara, els processos es fan a la inversa, generant malestar, ineficiència i manca de resultats. Gràcies a la nova etapa professional que vaig iniciar ara fa un any tinc la sort de poder parlar amb moltes persones del sector. I detecto de manera generalitzada molt cansament i frustració. Una situació preocupant.
El concepte que dona títol a aquest article no és meu. Prové d’una conversa amb una de les persones més brillants amb què comptem en aquest sector. Una dona amb capacitat d’enfocar la mirada més enllà del melic, que s’atreveix a imaginar propostes que accelerin el canvi. I la bona notícia és que com aquesta persona, n’hi ha unes quantes més. Parlem de desarticular en el sentit de superar una organització del sector fonamentada en compartiments estancs endogàmics que impedeixin l’autocrítica i la barreja: “el meu sector”, “els purs i els impurs”, “i tu més”, “nosaltres som la veu del sector”, “els altres ho fan malament”, “això ens toca a nosaltres”, etc.
El món, la societat, els sectors, estan evolucionant acceleradament i de manera líquida. Complexitat i moviment. Cada cop més tot s’interrelaciona i les mirades han de ser necessàriament polièdriques. La desarticulació del tercer sector i de l’economia social passa per elements claus que en alguns casos ja s’han activat. Entre d’altres, cal canviar cultures organitzatives enquistades que perpetuen errors; afrontar de manera valenta els relleus generacionals, eliminant taps i potenciant i empoderant un gruix de professionals d’entre trenta i quaranta anys que demanen pas formats, capacitats i amb visió clara del futur i la força del sector; obrir-se a altres sectors i realitats que interpel·len; deixar de parlar tant d’innovació i innovar sense cotilles; implantar d’una vegada lideratges generosos, que facin créixer als equips; fomentar de veritat i sense postureig colideratges i lideratges col·lectius.
El nou Observatori per a la Transformació Social, que s’ha posat en marxa aquests dies, ha identificat més d’una cinquantena de focus i temes sobre els quals debatre i elaborar propostes d’acció per avançar cap a organitzacions i intervencions més transformadores. Cap d’aquests focus és l’articulació del sector; aquesta és una etapa superada i cal centrar la mirada en la interrelació entre realitats diverses i en noves maneres de fer. Social, educació i salut i els models de l’economia social necessiten organitzacions fortes per esdevenir sectors claus per a la millora de la qualitat de vida de les persones. Però per fer-ho cal incorporar noves mirades i noves estratègies.
Tal com deia el pedagog Paulo Freire a la seva Pedagogia de l’oprimit: “Si els homes són éssers del fer, això és perquè el seu fer és acció i reflexió. És praxi. És transformació del món. I, per això mateix, tot fer de la feina ha de tenir, necessàriament, una teoria que ho il·lumini. El fer és teoria i pràctica. És reflexió i acció”.
Que ningú s’esveri ni s’emocioni abans d’hora; no, tot i el títol de l’article, la meva proposta no és desfer la Confederació, la Taula o l’AESCAT. Si més no, de moment. Ben al contrari, les reflexions que aportaré van en la línia de millorar i reforçar la tasca de representació política de les plataformes de segon i tercer nivell, però des d’una mirada autocrítica, que permeti optimitzar els resultats de la incidència i incrementar l’impacte de l’acció.
Durant els més de trenta anys que vaig estar vinculat a entitats del tercer sector i de l’economia social vaig participar i liderar desenes de reunions, sessions de treball, jornades i congressos on ens proposàvem elaborar un full de ruta per millorar l’articulació del sector. Fins i tot, l’any 2019 vaig escriure el capítol dedicat al tema del llibre Una mirada al Tercer Sector Social, que vaig coordinar amb l’amiga Sonia Fuertes i que va comptar amb la col·laboració de diferents persones referents del sector. Centenars d’hores de treball que van donar resultats més aviats decebedors.
Si repassem la història recent del sector, certament hem de valorar que la creació i existència de les organitzacions federatives va suposar un èxit en si mateixa. Tot i l’atomització del sector, que encara perdura, es va fer un gran esforç per construir espais de trobada i consens que van permetre construir les primeres entitats de representació i millorar la interlocució. Però lamentablement, en l’evolució del sector d’aquests darrers anys han pesat més els egos, l’afany de protagonisme, els interessos sectorials i d’entitat i les interferències dels partits polítics que no la recerca del bé comú i la defensa dels interessos compartits.
Per això crec que cal repensar el sector i la seva articulació per incrementar i millorar exponencialment la seva capacitat transformadora i d’esdevenir palanca de canvi. La idea de baix a dalt, en el sentit que les entitats de base són les que han de marcar l’estratègia i els objectius de les federacions representatives, continua sent plenament vàlida i cal treballar perquè s’ajusti a la realitat. Massa sovint encara, els processos es fan a la inversa, generant malestar, ineficiència i manca de resultats. Gràcies a la nova etapa professional que vaig iniciar ara fa un any tinc la sort de poder parlar amb moltes persones del sector. I detecto de manera generalitzada molt cansament i frustració. Una situació preocupant.
El concepte que dona títol a aquest article no és meu. Prové d’una conversa amb una de les persones més brillants amb què comptem en aquest sector. Una dona amb capacitat d’enfocar la mirada més enllà del melic, que s’atreveix a imaginar propostes que accelerin el canvi. I la bona notícia és que com aquesta persona, n’hi ha unes quantes més. Parlem de desarticular en el sentit de superar una organització del sector fonamentada en compartiments estancs endogàmics que impedeixin l’autocrítica i la barreja: “el meu sector”, “els purs i els impurs”, “i tu més”, “nosaltres som la veu del sector”, “els altres ho fan malament”, “això ens toca a nosaltres”, etc.
El món, la societat, els sectors, estan evolucionant acceleradament i de manera líquida. Complexitat i moviment. Cada cop més tot s’interrelaciona i les mirades han de ser necessàriament polièdriques. La desarticulació del tercer sector i de l’economia social passa per elements claus que en alguns casos ja s’han activat. Entre d’altres, cal canviar cultures organitzatives enquistades que perpetuen errors; afrontar de manera valenta els relleus generacionals, eliminant taps i potenciant i empoderant un gruix de professionals d’entre trenta i quaranta anys que demanen pas formats, capacitats i amb visió clara del futur i la força del sector; obrir-se a altres sectors i realitats que interpel·len; deixar de parlar tant d’innovació i innovar sense cotilles; implantar d’una vegada lideratges generosos, que facin créixer als equips; fomentar de veritat i sense postureig colideratges i lideratges col·lectius.
El nou Observatori per a la Transformació Social, que s’ha posat en marxa aquests dies, ha identificat més d’una cinquantena de focus i temes sobre els quals debatre i elaborar propostes d’acció per avançar cap a organitzacions i intervencions més transformadores. Cap d’aquests focus és l’articulació del sector; aquesta és una etapa superada i cal centrar la mirada en la interrelació entre realitats diverses i en noves maneres de fer. Social, educació i salut i els models de l’economia social necessiten organitzacions fortes per esdevenir sectors claus per a la millora de la qualitat de vida de les persones. Però per fer-ho cal incorporar noves mirades i noves estratègies.
Tal com deia el pedagog Paulo Freire a la seva Pedagogia de l’oprimit: “Si els homes són éssers del fer, això és perquè el seu fer és acció i reflexió. És praxi. És transformació del món. I, per això mateix, tot fer de la feina ha de tenir, necessàriament, una teoria que ho il·lumini. El fer és teoria i pràctica. És reflexió i acció”.
Article publicat a Social.cat el 21 d’abril de 2023
